Els Very Pomelo han aconseguit fer un disc d’aquest alegre desconcert. Fiģaro, Fiģaro, el seu àlbum de debut, fa descarrilar el ritme metropolità a cops de cinisme i insolència. Els pomelos esperonen la rumba catalana amb fuetades de rock’n’roll cru i passat de voltes en cançons com Les dones em miren, Bum Bum, o l’enganyosament vitalista Turistes, on repliquen als Beach Boys que l’estiu pot ser emocionant, però per gaudir-lo primer t’has d’empastifar de loció i desprès compartir vagó amb una caterva de gent a la que li fa pudor els peus.
És un disc mediterrani i desesperadament descregut amb guitarres ortopèdiques, ritmes que van del punk al circ, i uns vents que a voltes s'apropen al jazz i a voltes s'apropen a l'espagueti western, quan els cowboys ja no eren herois, ni falta que els feia. Figaro, Figaro és un disc maleïdament veloç, com les vacances d'estiu. Tambés es viu i vibrant ja que els petits errors del directe han estat consentits i malcriats fins convertir-se en monstres que s'han apoderat de la cançó, i llavors no els ha quedat més remei que estimar-los.
El seu MySpace
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada