'La fília i la fòbia' és el quart àlbum en solitari del bandautor vallesà Joan Colomo, i un treball que no sobresurt per una o dues cançons, sinó que és la presa de raó d'un constructor experimentat amb cançons incrustades de poesia urbana. És el yin i el yang d'una obra que parteix del punk, el hardcore i l'underground dels seus orígens musicals, i que ara sona endolcida per melodies que fan somniar, però que estan farcides de lletres que desperten el compromís.
Les dotze peces de Colomo juguen amb una escenografia rockera i elèctrica que ens retorna al seu primer disc, 'Contra todo pronóstico' (2009), però creixen envoltades d'una pàtina màgica i platejada. La fòbia per lluitar contra el pessimisme que envolta els insoportables actes de la humanitat, al costat de la fília que provoquen els discos de Neil Young. La finíssima línia que separa l'amor de l'odi en el camí de la vida.
Cançons d'amor rodones, extretes de la màquina del temps, i apassionats jocs de veus en un desert existencial són els crèdits d'un treball d'extraordinària sensibilitat naïf, obert a la bellesa de la naturalesa humana i d'una sinceritat aclaparadora. Joan Colomo és un artista que ja s'ha fet gran, cabdal per entendre i escoltar la música del segle XXI.
Text de Lluís Gendrau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada