divendres, 1 d’octubre de 2010

“Si protestem és perquè encara hi ha motius pels quals queixar-nos” - Entrevista a Pau Alabajos


Pau Alabajos i Ferrer és un cantautor torrentí, un dels màxims exponents de la nova fornada de la cançó d’autor en llengua valenciana-catalana que replega el relleu de la ja vella Nova Cançó. És també secretari del Col·lectiu de músics en valencià Ovidi Montllor, nom posat en homenatge al gran artista alcoià, al qual Alabajos no es cansa de lloar. Compta amb dos discos editats: Futur en venda (2004) i Teoria del Caos (2008). Compromès amb la seua llengua i la seua terra, que són les nostres, i bon amic del nostre portal, hem tingut el plaer de xarrar amb ell en una entrevista que tot seguit us transcrivim:

- Per a començar, et volem felicitar pels teu 10 anys de carrera musical. Quin balanç en fas des del dia que vas agarrar la guitarra i te’n vas anar a tocar a la plaça de la Mare de Déu?
- Moltíssimes gràcies, de veritat. Clarament, el balanç és molt positiu. Començar anant a la Plaça de la Mare de Déu sense cap altre objectiu que finançar-te el berenar amb les monedetes que la gent anava posant a la gorra i, al cap de deu anys, trobar-te amb dos discos enregistrats i a punt d’entrar a gravar-ne un tercer, amb una caterva de concerts a les esquenes i havent eixit a actuar fora de les nostres fronteres en diverses ocasions… Estic molt content, molt satisfet.

- Se’t sol incloure dins de la nova generació de cantautors hereus de la Nova Cançó, en un estil qualificar ara com a “cançó-protesta”, junt amb altres autors com ara Cesk Freixas o Feliu Ventura entre molts altres. Et sents còmode amb eixa classificació? Què n’haveu heretat d’aquella Nova Cançó del post-franquisme i la transició?
- Som hereus de la Nova Cançó, en tant que la nostra generació parteix del patrimoni musical i polític que van llegar-nos tots aquells artistes compromesos amb un Temps i un País: els Setze Jutges, Raimon, Ovidi, Al Tall… No és que estiga en contra de l’etiqueta Cançó Protesta, perquè si protestem és perquè encara hi ha motius pels quals queixar-nos. La qüestió és que moltes vegades s’utilitza aquesta expressió en un sentit bastant pejoratiu, “ja estan ací els pesats de la guitarreta i el pamflet de sempre”. La nostra proposta artística és molt més que les idees que defensem o els compromisos que adquirim. Qualsevol que haja escoltat els nostres discos, sap que no només parlem de política, de llengua, de País, d’especulació i de corrupció: també tenim temes més privats i personals, que parlen d’amor, d’esperança, de somnis. I erròniament es redueix la nostra tasca a la vessant reivindicativa, quan en realitat deuria ser al contrari. Nosaltres cantem i fem música, i a més a més, prenem partit (cosa que no poden dir altres artistes). Em quede amb una frase que sol dir Feliu en les seues actuacions “si nosaltres fem cançó denúncia, és perquè altres fan cançó renúncia”.

- Sols dir que la música en valencià viu actualment un moment molt dolç, però eixa proliferació de cantants i grups no es tradueix en promoció per banda de les institucions. Quina seria al teu parer la sol·lució?
- Hi ha dues solucions: una, tirar el PP al carrer en les eleccions de 2011 i agafar pels collons al PSPV perquè no ens la torne a jugar una altra vegada, molt poc probable perquè el tufo a lermisme que exhalen Alarte i companyia no sembla massa alentador! Dos, continuar el camí que portem i anar progressant: al marge de les institucions, o millor dit, a pesar de les institucions, estem aconseguint que la gent comence a veure la música en valencià com un aspecte normal de la nostra societat: l’altre dia Bajoqueta Rock va actuar durant la festa de presentació del València Club de Futbol, Sí Ràdio (la radiofórmula de RTVV) està posant molta música en valencià a través de la seua programació! Als nostres concerts ve molta gent que no parla la nostra llengua o que no prové dels moviments socials, però gaudeixen de les nostres melodies i es plantegen algunes de les coses que diem, això és molt important! La consellera de Cultura es nega a rebre’ns al seu despatx, ens dóna llargues i ens respon amb un explícit silenci administratiu. Amb una paret no es pot ni parlar ni negociar. No ens fa falta: afortunadament, tenim la nostra Conselleria de Cultura Alternativa, que són tots els ateneus, els casals, els col·lectius de base, les associacions per la llengua, les cases de cultura gestionades per ajuntaments progressistes, els Salvems… Anem creixent, poquet a poquet, i arribarà un moment que serem tan grans que no podran amagar-nos sota l’estora, ja s’apanyaran…

- Al respecte, un lector del nostre portal ens pregunta si creus que són estos els anys daurats “moderns” de la música en valencià o el millor està per vindre.
- Absolutament, i no ho dic jo, les xifres parlen per elles mateixes. Enguany s’han presentat 70 discos als Premis Ovidi! Miquel Gil, Obrint Pas, els desapareguts l’Ham de Foc, per posar tres exemples gràfics, han actuat per mig món! Us heu parat a fer un recompte de la quantitat d’aplecs i festivals que s’organitzen arreu del País? El Col·lectiu Ovidi Montllor ha passat de 89 grups i solistes del primer catàleg a vora 200 que apareixeran en la segona edició, que estem a punt de traure a la llum! L’únic que no tenim és la projecció mediàtica dels anys 70

- Cantar en valencià a casa nostra sol ser dificultós i problemàtic. Creus que ha pagat la pena?
- Cantar en castellà o en anglès al País Valencià és molt més dificultós i problemàtic. Nosaltres, almenys, tenim tots els moviments socials, col·lectius de base, associacions, ateneus i casals que organitzen moltíssims concerts al llarg de l’any i que ens donen treball amb certa freqüència. En canvi, alguns amics meus que canten en anglès, en francès o en castellà, es veuen obligats a deambular de “garito” en “garito”, sense unes condicions mínimes, pagant-se ells de la pròpia butxaca el lloguer de la sala o portant els seus amics de públic perquè consumisquen a la barra, perquè hi cobren un percentatge. D’acord, ells tenen la possibilitat que alguna discogràfica de Madrid els faça grups o solistes mediàtics, però amb el centralisme exacerbat de l’Estat Espanyol, o te’n vas a viure a Madrid, o cantar en castellà, anglès o francès des de “provincias” significa autocondemnar-te a l’ostracisme!

- Tens en ment canviar d’estil musical o explorar altres ritmes. Fes-nos cinc cèntims dels teus projectes, que els esperem amb avidesa.
- Doncs la veritat és que el nou disc, en el qual estem treballant ara mateix i eixirà publicat en gener de 2011, tindrà un estil una miqueta diferent. Seguirà hi havent una presència important d’instruments de corda, marca de la casa, però seran cançons més íntimes, més introspectives. Aquesta vegada Laura Navarro s’està encarregant de fer els arranjaments i repetim amb Toni Xuclà en la producció. Us avance el títol del disc, per anar obrint boca: “Una amable, una trista, una petita pàtria”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada