Establert a Real de Montroi, Paco Muñoz (València, 1939) és un dels representants més significatius de la música en valencià. Cantant trobador des dels primers anys de la transició, Muñoz ha decidit que, aviat, passarà a un segon plànol musical. És en aquest moment quan decidir parlar amb ell. La seua ampla experiència és, hui, un camí a seguir.
Quins són els handicaps de la música en valencià? I, en canvi, Què la fa peculiar i especial?
Bàsicament la falta d'ajuda institucional de la qual no ha gaudit mai. En un primer moment els polítics si que van tirar mà de la Cançó com a reclam. La malaltia ve per la falta d'ajuda sobretot dels mitjans de comunicació institucionals. Que no ens criden les televisions privades de Madrid és normal, però que Canal 9 mai haja emès res... Però la culpa màxima és la forma de ser nostra, perquè si en un poble s'eliminen les vaques s'arma la de Déu però si es deixa de fer recitals no passa gens. Peculiar la fa que, davant de totes les dificultats, ha sobreviscut i, en aquests moments, gaudeix d'una excel·lent salut amb cantautors d'una qualitat meravellosa com Pau Alabajos, Òscar Briz o Rafael Estrada.
Quina opinió li mereix el suport institucional a la cultura, la llengua i, particularment, la música feta en valencià?
És suficient amb observar els diners que ha destinat aquest any la Generalitat a les ajudes discogràfiques. És de vergonya. Li han donat ajuda només a dos discos fets en valencià i entre els dos s'hauran gastat uns vuit mil euros quan, per posar un exemple, l'últim disc de Carraixet ha costat de produir divuit mil euros. Potser cal cantar en anglès.
És el moment de la seua retirada?
Vaig a complir setanta anys i encara que puc fer vida normal el que no puc fer és cantar damunt de l'escenari i que em passe el de l'altre dia a Bocairent en el qual hi havia dos mil sis-centes persones, totes cantant millor que jo... el meu cor llavors s'accelera. Si jo no fos tan emotiu potser no passaria res. Quan dic que vaig a deixar de cantar, el que vull dir és que vaig a deixar de ser un professional de la cançó, deixaré els recitals però, en breu, apareixerà un doble cedé que es dirà Com suau a Déu i que recollirà les vint-i-dues cançons que hem estat tocant en directe en l'última gira, més el Serra de Mariola i el Què vós passa valencians? Pense que aquest si que serà l'últim encara que tinc un deute pendent amb Nacho Mañó de gravar un disc amb els poetes castellans que jo he musicalitzat.
Vostè ha actuat, entre d’altres, al costat de Joan Manuel Serrat, Lluís Miquel, Luís Eduardo Aute, Lluís Llach, Ovidi Montllor, José Antonio Labordeta, Miquel Gil, Maria del Mar Bonet o Joan Babiloni. Es retira amb algun deute?
Sempre ha existit una actitud molt generosa. Recorde a un Luís Eduardo Aute, en el cim de la seva carrera musical, venir a propòsit des de Madrid sense cobrar ni un duro per a cantar amb mi al Teatre Principal. La primera vegada que vaig cantar amb Serrat em va deixar el seu extraordinari equip de so i als seus tècnics. A canvi em va demanar conèixer a Vicent Andrés Estelles que en aquells dies es trobava malalt de depressió però que va acabar prenent-se una copa de conyac amb ell i assistint, després de tres mesos sense sortir de casa, al seu concert de Vivers. Serrat sempre que parle amb ell m'ofereix diners perquè pensa que cantar en valencià, en aquest país, és un suïcidi. La relació amb tota aquesta gent ha estat sempre preciosa.
Què creu que ha aportat a la cultura valenciana i a la seva normalització?
Crec que el més important és el que he fet per als menuts. Sumant i restant, crec que deixar un patrimoni amb tot el que he musicalitzat és important. A més, he donat a conèixer als nostres poetes. Molta gent ha conegut a Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol per la meua música.
Se sent poeta o trobador?
Jo poeta crec que no sóc. Jo faig cançons i la poesia és un pas superior. Però hi ha poesies que poden convertir-se en cançons. Vicent Andrés Estelles no posava mai títol als seus poemes (era el primer vers) però quan en sortia un que ell considerava que podia ser una cançó, si que ho indicava. Si que hi ha cançons meues que semblen poesies i és perquè darrere de mi està Enric Lluch, Toni Mestre o Alfons Cervera. Si hagués de fer un resum de tot el que ha estat la meva trajectòria musical, del que més satisfet estic és de què, gràcies a ser cantant, he estat amic de grans poetes. Jo als poetes sempre els he considerat profetes per la seua visió de futur.
Ha dedicat una part important de la seua música al públic infantil i fins i tot va actuar davant 16.000 nens en 1986. Què li exigeixen i que li aporten els xiquets i les xiquetes?
Ja li he passat el meu truc a gent com Dani Miquel i és cantar amb els xiquets i no per als xiquets. Aquests nens no diuen “hui vaig a veure cantar a Paco Muñoz”, sinó “hui cantem”. És importantíssim dur, amb tu, uns bons músics que vagin al compàs dels nens i no al revés. Els nens si veuen que fan el ridícul cantant el Joan petit, paren. Ells s'han de sentir protagonistes i pensar que ho fan magnífic. La col·laboració per part dels meus músics ha estat vital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada