dimarts, 15 de maig del 2012

La sàtira musical canvia de registre - Xavier Aliaga

La sàtira, entenent aquest gènere com la crítica social abordat des d’una visió més o menys humorística o desenfadada, ha acompanyat sempre la producció musical en valencià. En la llarga agonia del franquisme i durant la Transició, a l’escena valenciana convivien el registre més combatiu i solemne dels cantautors amb propostes més desenfades i paròdiques com ara la representada pels Pavesos de Joan Monleón, el revers valencià dels catalans La Trinca. Puntualment, tanmateix, els propis cantautors feien incursions iròniques i fins i tot divertides, com ara d’adaptació musical que Raimonen féu d’Elogi dels diners d’Anselm Turmeda. Més habitual en aquells territoris fou l’alcoià Ovidi Montllor, amb una influència de George Brassens molt més marcada:La fera ferotge o La samarreta són títols inoblidables en aquesta línia. Una altra via dels temps heroics cap a la sàtira fou la connexió amb la tradició popular de formacions com ara Al tall que al temps que recuperaven formes musicals oblidades hi introduïen també la sàtira, de vegades més costumista a voltes amb més intencionalitat política.
Aquest fil conductor s’ha mantingut en el present de la mà també de l’extraordinària diversificació estilística que ha viscut la música en valencià, sols que la sàtira ha adoptat diferents pells i vehicles. El primer esment hauria d’anar al revifament de la nostra música popular, amb el xativí Pep Gimeno Botifarra com a detonador, ha popularitzat valuoses peces com la deliciosa Romanç de les jugadores de burro, del seu darrer disc en solitari Te’n cantaré més de mil (2009). Un vessant satíric que guanya potència en el directe i gràcies al magnetisme i la seua personalitat arrabassadora.
Mentre, algú entre la nombrosíssima nòmina de bandes valencianes que han fusionat el folk amb estils com el punk, el rock o l’ska també ha incorporat la sàtira a la seua producció. Potser la banda d’Alcàsser Sva-ters siga un exemple paradigmàtic de voluntat paròdica en sumar a la combativitat política i la intenció de fer música de festa dels seus companys d’escena l’ingredient permanent d’un humor cafre i festiu que barreja el sexe, l’ecologisme, la crítica política o la pallassada amb total naturalitat. Sense abandonar la soca folk però amb un discurs més elaborat, també s’hauria de fer esment a Lilit i Donís, una banda de la Marina Alta amb l’humor com eix de la seua producció, corrosiu en el seu primer disc (“Creïlles al laboratori / ja no creixen al bancal / l’hort abans donava / i ara és un Thematic Park”, cantaven a Món de plàstic) i una mica més sofisticat -sobretot a efectes d’imatge i disseny- en el seu darrer treball, Sense permís de la NASA (2011). Bandes aquestes, i alguna més, deutores d’alguna forma dels veteransBajoqueta rock i els seus himnes pioners com ara Tomateta amb pimentó o La taronja no funciona, un model d’humor que la banda de Riba-roja construïa sobre temàtiques rurals i costumistes amb referències a la realitat sociopolítica del moment.
Hi ha un altre grup de creadors, ben interessants, que també tracten l’humor, sols que des d’una altra òptica. Gent com Toni de l’Hostal, Mi sostingut o els Ovidi Twins no fan exactament sàtira, entesa en els paràmetres anteriors: el seu és un discurs surrealista, a voltes hilarant, de vegades més contingut. Cadascun amb les seues peculiaritats: a les seues cançons deformen la tradició (podem citar la versió d’Al Ventde Toni de l’Hostal, Im Wind, cantada en alemany i amb un clima de rock industrial), la recreen de forma personalíssima (Montgòlia, dels Ovidi Twins) o generen el seu propi món interior (Mi sostingut). Hi ha paròdia, ironia, surrealisme, però el contingut satíric és perifèric.
En uns altres estils, ni els cantautors ni l’escena hard-rock del Tourbelet visiten la sàtira. El seu és un discurs reivindicatiu més directe. Ni tampoc els nous grups indies, si posem com a excepció alguna petja aïllada en Senior i el Cor Brutal (València eres una puta). No obstant això, Feliu Ventura, en el seu darrer disc, ens ensenya una perla on es deixa veure la influència de Brassens via Ovidi, la cançó El nus de la corbata, una recreació del conte El vestit de l’emperador aplicat al cas Gürtel. Sàtira avant la lettre. Però és un excepció dintre d’aquells estils.
Això és tot? No. Perquè la sàtira adopta ara noves i insospitades formes, les del hip hop i la música electrònica. Al seu fundacional debut Contes per versos (2008), la banda del Camp de Túria Rapsodes inauguraven el rap en valencià. I feien una cosa més: allunyar-se de les obsessions raperes transcendents (discurs crític solemne i directe i al fetge) o més barroeres habituals en l’escena (senyoretes en bikini, cotxes, joies...) per abordar les cançons de forma irònica i desenfadada, de vegades satírica: Rita la cantaora o A contar troles, d’aquell disc. O DKT, Es veu vindre i Tot té un mig i dues vores, del segon àlbum, Ouiea (2010).
En uns paràmetres semblants, Orxata Sound System no sols és una amalgama d’estils lligats a l’electrònica, un símptoma de modernitat i diversificació de l’escena en valencià. A les seues lletres apareixen, en forma de sàtira social, els símbols d’identitat, la política, el sexe, els costums, la ruta del bacallà, l’estafa de les farmacèutiques, els geriàtrics... De vegades per la via més combativa i directa (Violència), però la majoria d’ocasions amb un toc entre la humorada i el desficaci sense cap tipus de prejudicis. Musicalment, Rapsodes i Orxata Sound System s’allunyen radicalment de la tradició valenciana. Però les seues lletres i prosòdia són inequívocament valencianes i amb un punt de connexió amb la nostra tradició més satírica. Herència viva però en constant mutació.
(Publicat al llibre de la falla La Malva, d'Alzira, premi al millor llibret del País Valencià en 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada