Senior i el Cor Brutal: “Hem arribat a un lloc sonor i espiritual que ni somiàvem”

Arriba un moment en la trajectòria d’un grup que té un nivell de prestigi que li permet fer allò que desitja, dirigir la seua música en la direcció que vol. Senior i el Cor Brutal aconseguí el crèdit amb el seu primer disc i ara, amb “Gran”, dona un gir que el consolida sense discussió amb el seu folk d’arrel americana. En valencià, per descomptat.

-          El vostre primer disc, “L’experiència gratificant”, aconseguí l’admiració de la crítica més selecta. Seguiu a aquest segon treball la mateixa línea?

-          Bo, no sé si a la crítica més selecta li seguirà agradant perquè una de les raons de fer “Gran” era desmarcar-nos del tipus de so de “L'experiència gratificant” i fer alguna cosa diferent, treballar per antítesi.. Així que no sé què passarà.

 -          Què ha canviat en Senior i el Cor Brutal del primer disc a aquest?

-          Som dos anys més grans, hem tingut fills, hem tocat més, tenim les coses més clares, hem conegut a Refree, estem més farts de bisbes, banquers i polítics... També hem après a fer les coses d'una altra manera. Ara tractem cada cançó de manera individual, tant en disc com en directe. Li donem el que necessita: espai, silenci, soroll, tensió, lleugeresa... Crec que som millors intèrprets sense perdre el punt d'immediatesa que crec que ens caracteritza. 

 -          Jeff Tweedy, Vic Chesnutt, Mark Linkous, The Felice Brothers, Richard Hawley… la influencia americana està molt patent i es trasllada a la cançó “Tots els ianquis que vull”. L’amor venç a l’odi, per suposat.

 -          Sí, sens dubte. Als Estats Units tens el millor i el pitjor de la raça humana. Supose que com a qualsevol país el que passa és que com allà tenen eixa maquinària de màrqueting tan gran i els seus actes influeixen a tot el món, sembla que es note més. Però allò més trist de la qüestió és que ací sempre acabem copiant el pitjor d'allà. Amb la de coses bones que tenen! L'origen de la cançó va ser doble. Per una banda era una melodia que li tararejava a Ona per tal d'intentar dormir-la. Per l'altra, el record de la mort de dos dels meus compositors favorits (Chesnutt i Linkous) em deixava un sentiment com d'orfandat que em commovia mogolló. Així que “Tots Els Ianquis...” és com una cançó de bressol a mi mateix.

-          El disc és folk en estat pur però de vegades us agrada pegar-li de debò a la guitarra elèctrica.          

Sí,  El contrast és guai. Funciona. La diferència de sons (tot i que sempre és folk) ajuda a arribar el missatge (la cançó) de l’emissor (músic) al receptor (públic). A la fi tot es tracta de ciència.

-          Dues cançons s’anomenen “Gran”, a més del disc. Intenteu fer parlar o hi ha alguna raó oculta?

           És una forma de subratllar el nom del disc i d'embolicar d'alguna manera la resta de les deu cançons que hi han entre estes dues. I també per donar-li dues interpretacions oposades a la mateixa paraula.

-          Es rodegeu de Raül Fernández, Refree, en la producció del disc. Aposteu el doble però amb la certesa que aneu a guanyar?

          Exactament. Amb un productor així, qui pot perdre? Hem guanyat en tot, de veres que humilment ho pense. Hem arribat a un lloc sonor (i quasi et diria que espiritual) que sols no haguérem ni somniat. Refree ens ha ensenyat a donar-li a cada cançó el que necessita per a que respire i creixca. És un professional amb molta música i musicalitat i, el que és més important, és un català amb l'ànima molt americana.
      Pròximes actuacions per presentar el disc?

          Al mes d’octubre, el dissabte 29 estarem a Palma de Mallorca a Sa Possessió amb El Gran Amant. A novembre, el dijous 3 actuarem a Alcoi al Teatre Municipal amb Mazoni i el divendres 18 de novembre a l'Heliogàbal (Barcelona). Per últim a desembre, el dissabte 10 ens podreu veure al Teatre El Micalet de València.