diumenge, 15 de novembre de 2009

M'he avançat al meu temps: m'agraden Els Amics de les Arts


Adherit. Així és com estic a Bed & breakfast(Nòmada 57, 2009), el nou disc d'Els Amics de les Arts. Adherit a totes i cadascuna de les tretze cançons que formen part d'un dels àlbums que, si em fessin firmar ara i aquí, de ben segur que figuraria en les posicions més destacades de la llista dels més ben parits d'aquest 2009. Si amb Castafiore cabaret (2008) ja vam intuir que amb Els Amics podien passar coses grans, aquí la tendència es confirma. N'expliquem quatre coses en aquest apunt (a l'Enderrock de novembre l'Elisenda Soriguera Poc-Moderna els fa una entrevista ben sucosa), mentre escoltem una peça d'avançament del nou àlbum, "L'home que treballa fent de gos".[Més]

 

Amb Els Amics ens vam conéixer –personalment, vull dir– a principi d'any, quan van venir a tocar a l'Expressió Directa. Compartien un cartell a priori estranyot amb Xazzar (al final tot va encaixar bastant bé, creiem). La combinació d'ambdós va ser que fos el concert més multitudinari de tot el cicle. Després del recital, veient l'afluència i la reacció del públic, ens van quedar algunes idees ben clares: que el grup estava creixent, que cançons com "Per mars i muntanyes" demostraven que estaven en un molt bon estat de forma a nivell compositiu, que tenen molta facilitat per connectar amb la gent i que al pròxim disc podien acabar de concretar una història graaaan. I penso que així ho han fet. 
Musicalment, a Bed & Breakfast Els Amics segueixen entenent el pop com un territori ample, on els ressons propis de la cançó d'autor sempre hi són benvinguts, on el rotllo més electro conviu amb els sons més orgànics –el grup ha treballat per primer cop amb baix i bateria–. En alguns moments tensen la corda estilística i s'apropen al musical tipus Sondheim –com a la cançó "Bed & Breakfast"–. Això els generarà odis i amors a parts iguals, clar. Però per sobre de tot hi ha les cançons: impecables. És impossible trobar-ne alguna que faci mandra d'escoltar. Els Amics glossen la vida del mileurista català: totes les cançons tenen un punt entre looser i esperançat, gens resignat i molt irònic. I trist, també. És un disc tristot, amb cançons com "Liverpool", amb claríssims resons de Manuel de Pedrolo. Una peça recuperada del primer treball del grup on narren una mena de futur postindustrial on la raça humana ha estat pràcticament aniquilada. De les més maques del disc. 
Un altre tema: serà inevitable que Els Amics siguin comparats amb Manel. Amb això se'ls atacarà prou i s'ho hauran de menjar amb patates. Se'ls acusarà d'arribistes, de tirar-se al rotllo costumista ara que tothom s'ha fet costumista i els ukeleles triomfen (ells no van amb ukelele, eh?)... Però hem de ser justos i mirar-ho tot amb prespectiva: Els Amics de les Arts són un grup amb quatre discos publicats, que ja feia de les seves abans que esclatés el fenomen Manel, i que discursivament, tot i que tenen punts de confluència amb la banda encapçalada pel cantant Guillem Gisbert, han sabut bastir un discurs musical i conceptual propi que, de moment, coronen amb aquest magnífic treball. 

[Al seu MySpace, més cançons] 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada