dimarts, 27 de maig del 2014

Lluís El Sifoner: "La cultura valenciana viu en un camp d’extermini cultural complet"

Està de tornada Lluís El Sifoner, un dels cantants claus dels primers anys de la música en català. Ho fa amb un micromecenatge per costejar el seu disc "Cançons al Riurau" i ho complementarà amb un concert de presentació i una gira. L'entrevista Indiecat. Història viva. 

- Torna Lluís El Sifoner, i això?

- Feia falta que tornara. Estem de nou en una Transició -o en una Revolució, chi lo sa- en la qual hem de vore molta gent, que es considera important, pegant bacs i enduent-se grans decepcions, i El Sifoner, que ja va formar part destacada d’aquella, que va tindre lloc després de la mort de Franco, ara no podia faltar a tan magna festa. No creu?

- Ni la seua trajectòria ni el seu prestigi li han permès evitar passar pel micromecenatge?

- Sifoner ve de l’ofici de vendre sifons i llimonades, sap? El micromecenatge és una arma de les persones sòbries i solidàries. Hem d’anar acostumant-nos a crear armes pròpies, que els egoistes afanyosos ja fa anys que se les han creades. Ells: multinacionals, Mercats (in abstracto, sense noms concrets: tot negre), negocis d’explotació del Tercer Món, paraïsos fiscals, i etc. I els solidaris: micromecenatges, respecte a la terra i al medi ambient, sindicats que, no només es diguen internacionalistes, sinó que ho siguen, i que no funcionen només en les seues nacions i per interessos propis, etc. Cal fer l’aggiornamento, estar al dia, i ser solidari amb la teua gent. El món serà nostre o d’ELLS. I, posats a tindre polítics que servixen per a ben poca cosa, tinguem-ne dels que podrien frenar el domini del que mana realment El Capital: Ja fa anys que vaig publicar un article demanant un govern mundial (Levante 07-02-1993); ara hi ha economistes i caps d’Estat progressistes que prediquen també la mateixa necessitat. I m’alegre de trobar –encara que siga vint anys després- el recolzament d’algun professional de l’economia, que a mi m’agradaria que fóra solidària, i, quan calga, de grans mecenes xicotets.

- Què serà “Cançons al Riurau”?.

- ‘Riurau’ és una paraula revolucionària, nova, màgica, bonica, explicada per la ciència i dominada per la tècnica de la intel·ligència emocional; i està plena de continguts culturals que els valencians i valencianes estan començant a descobrir, a partir de la reivindicació que fem, des de l’associació Riuraus Vius, a favor dels nostres edificis valencians més emblemàtics. En el disc hi haurà cançons tradicionals que parlen dels riuraus i la pansa, i també d’altres oficis del moment, el segle XX, i diversos poemes, que hem musicat, de poetes que han parlat del riurau: Vicent Andrés Estellés, Maria Ibars, Vicent Balaguer, Mascarell i Gosp... Tot embolcallat per una magnífica portada, mínimal i genial, d’un professional de gran prestigi.

- Segueix jugant la música el seu paper de recipient cultural, transmetent a les noves generacions velles tradicions populars?

És l’únic camí: la música gravada. Abans, quan anàvem a berenar, de paella, etc. sempre hi havia algú que iniciava una cançó i començava així una cantada de músiques tradicionals que han anat passant de generació en generació. Ara, desgraciadament, això s’ha acabat. Hi ha un tall generacional que fa feredat. Ara, després de la paella, en comptes de cantar, l’ànima de les tradicions se substituïx per la banalitat dels watsAps. Si hui en dia algú coneix Pepe Tono o De Pedreguer a la Xara és perque El Sifoner les va gravar. Espere salvar-ne unes quantes més, per a les generacions futures, amb la gravació del nou “Cançons al Riurau”.

- El concert de gravació en directe del disc serà el 31 de maig a La Nucia. Què hi ha preparat?

Hi ha uns arranjaments que ha fet Ximo Cano; la banda Unió Musical de la Nucia, de la mà de Ramon Lorente, està fent assajos; veus seràfiques i angelicals estan preparant-se també per a fer els acompanyaments requerits; i, diversos tècnics, comandats per Josep Lanuza i Ximo Guardiola, estan tornant-se carabassa amb els preparatius d’ un esdeveniment complicadíssim on ha de funcionar perfectament, per al directe i per a la gravació, el so, la llum i la coordinació de tot l’espai: L’Auditori de la Mediterrània, que és un lloc magnífic, i amb una sonoritat perfecta. Farem presentació pública també del nou club de fans d’El Sifoner que ha demanat encapçalar el President Josep Lluís Albinyana. Petició que, naturalment, li ha sigut concedida democràticament, o siga, per mi mateix i a dit. En el concert desvelarem també qui és el pretigiós autor de la portada del CD.

- Està prevista inclús una gira d’estiu. Encara continua amb ganes de rodejar-se del seu públic als escenaris?

La personalitat del meu creador, Lluís Fornés, és multifacètica: igual es tira anys investigant o escrivint poemes en plena soledat rural que em torna a pujar dalt d’un escenari, i sempre som molt feliços. A més, el públic sifonerista és molt creatiu, i, encara que El Sifoner no estiga als escenaris, el seu públic fa coses. Em diuen que per la Ribera han preparat, i estan a punt d’estrenar-se, una obra de teatre “La Taverna d’El Sifoner”, i un pasdoble “Lluís El Sifoner”; és com per sentir-se molt feliç. I, anant al seu preguntat: sí; “Cançons al Riurau” estarà present en tots els escaldons que es faran este estiu per tot el país: a ciutat, al Gran Riurau del Mas del Fondo, Massarrojos; a la Safor, a la Vall d’Albaida; i, per supost, a l’escaldà de Jesús Pobre, al Gran Riurau del Senyor de Benissadeví. 

- Com a cantant va començar en 1973 amb el grup Crit i Cant. Quines complicacions observava aleshores i quines dificultats veu en l’actualitat, pel que respecta a la possibilitat de fer música i en valencià?

Les cultures minoritàries i les llengües minoritzades, com la nostra, sempre tenen dificultats, especialment si no hi ha un Estat darrere que les recolze. Entre el 73, quan vam crear el grup Crit i Cant, i l’actualitat hi ha una semblança molt gran: llavors no hi havia una ràdio i una televisió al servici de la llengua i la cultura valencianes, i ara, tampoc. La diferència és que ara ja sabem què significa tindre’n una, i què significa ser un poble d’Europa, amb llengua pròpia, que no té una ràdio i una televisió que les impulse. I això és molt perillós (per al poder, clar). En aquells anys vaig començar a cantar amb una il.lusió grandíssima; ara torne amb la mateixa, però elevada a l’enèsima potència.

- Com ha canviat el panorama de la música en valencià des que va decidir separar-se de la música en directe, fa ja trenta anys?

Jo vaig ser un dels pocs que vam decidir no haver d’anar-nos-en fora, per a poder dedicar-se a cantar, i, a través de la productora La Taba, vam anar obrint camins valencians cap a la cultura propia i en valencià, perque la força de la il.lusió que teníem era enorme. Ara hi ha uns músics esplèndids, i molts professionals molt ben preparats, però a Valéncia, i el seu país, actualment no poden viure dignament ni músics ni tècnics ni actors ni ningú. Si el camp de la cultura espanyola és un desastre, encara que el ministre Wert diga que no, els valencians vivim en un camp d’extermini cultural complet. Espere que ho alcem tot, com en aquells anys, a base d’il.lusió i de força d’esperit. Però li he dir que la culpa de tal desastre, al meu modest entendre, no és només del poder que governa la Generalitat Valenciana des de fa vint anys -que sí que en té, i molta- però, també hi ha un fum de “sabuts” que, igual que els polítics en el poder, haurien d’entonar el mea culpa. Este país no s’ha desfet a soles. Però El Sifoner torna en positiu: per a ajudar a seguir amb el nostre lema de sempre: “El futur és nostre”. I espere que “els nostres”, els que canten al riurau, en siguem un muntó ben gran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada