Clara Andrés: "El recolzament del govern és nul"

- Torna Clara Andrés després de quatre anys. Per què d’eixe parèntesi?

No hi ha un per què. Les cançons intenten traduir o explicar un moment vital, meu i concret. La decisió de gravar un disc la faig quan tinc un recull de temes més o menys sòlid, amb certa identitat i coherència. I en este cas el recull l'he trigat a fer quatre anys. També és cert que no dedicar-me a la música d'una manera exclusiva ni viure directament d'ella fa que la feina de composar siga molt més relaxada i no comulgue en absolut amb la "pressa".

- Ha canviat molt musicalment des del darrer treball? 

Diria que sí. "Huit" és un disc més eteri, atmosfèric, més disc-cret… "Entrelínies" però, és un disc bastant més sòlid i explícit, musical i narrativament. Tot i que sempre hi ha alguna cosa comuna amb la que et reconeixes, una manera de fer pròpia present a totes les cançons.

- Sense problemes per superar l’import demanat als mecenes mitjançant crowdfunding. 

Estem molt, molt agraïts per l'ajuda de les/els mecenes.. Sense la seua aportació tot hagués sigut molt més difícil, sinó asfixiant. En un principi no contemplava la idea del micromecenatge i em vaig intentar fer càrrec sola, però va arribar un moment que no eixien els comptes. Un disc, a banda dels costos de gravació i mescla, té bastants altres despeses més o menys immediates, algunes que pots previndre i d'altres que no…el cas, que moltíssimes gràcies mecenes!

- Dos mecenes inclús han aportat un import que “l’obliguen” a oferir-los un concert en petit format. És la proximitat amb els seguidors tant en l’edició dels discs com en els concerts la clau dels nous temps? 

Cap obligació! És una aportació important i és un plaer poder compensar-la amb un concert. 

En el meu cas sempre he tingut proximitat amb els seguidors. Ara, com dius, amb la novetat que també són pròxims amb l'edició. Potser per mi és més fàcil l'apropament perquè som un grup de "petit comitè", sense un gran públic. Però crec que qualsevol artista vol eixa proximitat. Fins i tot tenint un gran nombre de seguidors no entenc els que encara marquen distància o es volen fabricar personatges inaccessibles. Les xarxes socials i la independència amb la indústria musical fa que no siga així, per sort.

Lluís El Sifoner: "La cultura valenciana viu en un camp d’extermini cultural complet"

Està de tornada Lluís El Sifoner, un dels cantants claus dels primers anys de la música en català. Ho fa amb un micromecenatge per costejar el seu disc "Cançons al Riurau" i ho complementarà amb un concert de presentació i una gira. L'entrevista Indiecat. Història viva. 

- Torna Lluís El Sifoner, i això?

- Feia falta que tornara. Estem de nou en una Transició -o en una Revolució, chi lo sa- en la qual hem de vore molta gent, que es considera important, pegant bacs i enduent-se grans decepcions, i El Sifoner, que ja va formar part destacada d’aquella, que va tindre lloc després de la mort de Franco, ara no podia faltar a tan magna festa. No creu?

- Ni la seua trajectòria ni el seu prestigi li han permès evitar passar pel micromecenatge?

- Sifoner ve de l’ofici de vendre sifons i llimonades, sap? El micromecenatge és una arma de les persones sòbries i solidàries. Hem d’anar acostumant-nos a crear armes pròpies, que els egoistes afanyosos ja fa anys que se les han creades. Ells: multinacionals, Mercats (in abstracto, sense noms concrets: tot negre), negocis d’explotació del Tercer Món, paraïsos fiscals, i etc. I els solidaris: micromecenatges, respecte a la terra i al medi ambient, sindicats que, no només es diguen internacionalistes, sinó que ho siguen, i que no funcionen només en les seues nacions i per interessos propis, etc. Cal fer l’aggiornamento, estar al dia, i ser solidari amb la teua gent. El món serà nostre o d’ELLS. I, posats a tindre polítics que servixen per a ben poca cosa, tinguem-ne dels que podrien frenar el domini del que mana realment El Capital: Ja fa anys que vaig publicar un article demanant un govern mundial (Levante 07-02-1993); ara hi ha economistes i caps d’Estat progressistes que prediquen també la mateixa necessitat. I m’alegre de trobar –encara que siga vint anys després- el recolzament d’algun professional de l’economia, que a mi m’agradaria que fóra solidària, i, quan calga, de grans mecenes xicotets.

- Què serà “Cançons al Riurau”?.

- ‘Riurau’ és una paraula revolucionària, nova, màgica, bonica, explicada per la ciència i dominada per la tècnica de la intel·ligència emocional; i està plena de continguts culturals que els valencians i valencianes estan començant a descobrir, a partir de la reivindicació que fem, des de l’associació Riuraus Vius, a favor dels nostres edificis valencians més emblemàtics. En el disc hi haurà cançons tradicionals que parlen dels riuraus i la pansa, i també d’altres oficis del moment, el segle XX, i diversos poemes, que hem musicat, de poetes que han parlat del riurau: Vicent Andrés Estellés, Maria Ibars, Vicent Balaguer, Mascarell i Gosp... Tot embolcallat per una magnífica portada, mínimal i genial, d’un professional de gran prestigi.

“Rita Barberà no em mou a fer una cançó, per sort” - Indicat entrevista a Novembre Elèctric

Novembre Elèctric ha presentat recentment el seu debut discogràfic, “Intacte”. Ho ha fet junt a MésdeMil, un dels espais que més estan fent per dinamitzar la música fet en valencià. Inclús des de Madrid, com és el cas del grup de Yeray Calvo, un veí d’Algemesí que no dubta en cantar en la seua llengua malgrat estar lluny de la seua terra natal. 

Publicat a la secció de Panorama de Levante-EMV per Carles Senso.

- Novembre Elèctric ha arribat pegant fort al panorama valencià. Quin és el secret del grup i del vostre debut discogràfic?

No sabria dir-te per què està agradant. Supose que és la gent la que deuria explicar-ho. El que sí que crec és que es tracta d'una proposta molt diferent a les que ja existeixen al ecosistema musical valencià. L'altre dia llegia un comentari d'un periodista musical que em va semblar preciós: "Per fi podem plorar en valencià".

- És clar que ja hui és una normalitat absoluta però, per què cantes en valencià si Novembre Elèctric sembla establert a Madrid i comparteixes grup amb dos madrilenys?

És un altra raresa amb la que convivim amb normalitat. Jo sóc d'Algemesí, tot i que porte ja uns quants anys a Madrid. L'explicació és que les cançons van eixir d’aquesta manera. Si volia ser honest amb mi i amb les cançons no em quedava més opció que defensar el projecte des de Madrid, on vaig trobar a Sergio León (bateria) i Rodrigo Domínguez (baix), dos madrilenys que canten les cançons en valencià amb una il·lusió màxima.

- Es diu que les lletres del disc parlen del caràcter caduc de les coses, de la fragilitat, de l’esperança i dels finals que sempre vénen acompanyats d’uns nous inicis. Pura experimentació vital?

A mesura que vaig vivint coses em done compte de que la vida és molt més fràgil del que pensava en un inici. Com aquella frase que diu que el coneixement produeix tristesa. Això em reafirma en el fet de no pensar en el futur i viure més en el present. Vore les dos cares de la moneda del fet de que res siga per sempre.

“La majoria d’edat de la música en valencià encara està lluny”

En un món globalitzat on les fronteres culturals o artístiques són imposades, Tardor no renuncia a expressar-se en la seua llengua a través d’unes cançons senzilles però contundents, carregades d’energia i amb un so de vocació internacional. Unes cançons capaces de fer sentir i transmetre a qualsevol persona, siga quina siga la seua procedència. 

Carles Senso, València 

- És cert que Tardor naix d'una conversa entre dos integrants situats a més de sis mil quilòmetres de distància? 

Álex: És cert que Cesc i jo vam mantindre una conversa quan jo estava estudiant a Nova York en la tardor de 2010, en la qual es va començar a gestar el projecte de Tardor. Simbòlicament, és l’inici, encara que els primers assajos no van arribar fins unes setmanes després, amb la incorporació de David. 

Cesc: Dit així sona molt poètic... La unió musical que hi ha entre els dos, forjada des de fa més de deu anys, és molt gran. En aquella tardor estàvem molt decebuts amb els diferents projectes musicals que havíem encetat junts. La idea de fer rock en valencià portava molt de temps rondant els nostres caps, però no va ser fins aquella conversa que, el que és ara Tardor, no va quallar. 

- Es diu que el vostre primer disc, "Revolució de l'estat latent", és rock amb pinzellades de pop i punk. Què diu la banda? 

David: Mai ens ha agradat etiquetar-nos ni classificar-nos dins un estil determinat. Però la natura de la nostra música és el rock, un rock d’influències internacionals. Un estil que, a més, no està massa treballat ni explotat a la nostra terra, i molt menys en valencià. 

Àlex: Posem etiquetes a les coses, les classifiquem, per intentar facilitar-nos la tasca d’elegir què ens agrada i què no. Com diu David, mai ens han agradat massa les etiquetes. Si em pregunten quin estil fem, jo també diré que fem rock. Les pinzellades són moltes i de molts colors. Escoltem molta música i molt diversa, i tot influencia a l’hora de compondre. 

Aspencat: “Les barreres a la música en valencià estan dins l'estat, no fora”

Aspencat va llançar fa un parell de setmanes el seu nou disc, Naixen Primaveres, amb difusió única a través de la xarxa. El nou treball de la banda de la Marina Alta, en què es fa un repàs de la situació del món actual des de Palestina fins al mateix País Valencià, és un disc de reggae fusió amb influències de l'ska, el dancehall i els ritmes electrònics, entre altres. La col·laboració de molts companys del panorama musical valencià i la rellevància del llaüt li donen al disc un color especial que ha agradat al públic: l'èxit de les descàrregues era inqüestionable només passada una setmana. Amb dos discs i cinc anys rodant pels territoris de parla catalana, Kiko Tur, cantant del grup, ha explicat a L'Informatiu que amb aquest disc volen convertir-se en una de les grans opcions del País Valencià.

Entrevista de Laia Mas Climent - Publicat a L'Informatiu 

P: Fa unes quantes setmanes, un blog desvetllava que el número u de la llista de vendes espanyola ho era aleshores amb 4.273 còpies en una setmana. Vosaltres, en només sis dies vau superar les 3.000 descàrregues, i amb una promoció basada en el boca-orella i en les noves tecnologies. Com ho heu assimilat?
R: N'estem molt contents, tenim molta alegria. La veritat és que no ens esperàvem tanta descàrrega. Agraïm també molt les mostres de la gent, que ens ha fet vore que els ha agradat molt el disc. La primera setmana el mur del Facebook era una bogeria, amb un comentari cada cinc minuts. Per tant estem molt contents i amb l'esperança que açò es traduïsca en què la gent vinga a vore'ns als concerts, que al final és el que nosaltres volem: pegar un bot i convertir-nos en una altra opció del cartell al País Valencià.

P: Al disc teniu diverses col·laboracions, com la de Miquel Ramos (Obrint Pas), Àlex Seguí (La Gossa Sorda), Toni “Panxo” (Orxata Sound System) o Reme (Skalissai), entre d'altres. Cantar amb companys d'altres grups vos ajuda a ampliar el vostre públic i a ser, com has dit, una altra opció del cartell?
R: Sí, sens dubte ens obri mercat. Per exemple Sargento Garcia ens obri mercat a França i d'Amèrica Llatina, ja que hi ha molta gent que potser no escolta música en valencià però sí que el coneix. Després, Miquel Ramos evidentment també, perquè Obrint Pas és el grup valencià més internacional que tenim; Àlex Seguí és amic nostre i ha col·laborat en tots els discs, perquè ens agrada molt el que fa i pensem que li aporta un color distint a les nostres cançons. Contem també amb la gent de La Raíz perquè creiem que dins del País Valencià, tot i que no canten en la nostra llengua, és un grup a tenir en compte perquè des del nostre punt de vista tenen un molt bon nivell. Així que sí, ells ens obrin portes, tot i que no ho hem fet exactament per això, sinó perquè ens feia il·lusió que col·laborara tota aquesta gent.

Indiecat entrevista a Rapsodes

Torna Rapsodes, una de les bandes que més a contribuït ha omplir el panorama musical valencià amb la seua proposta rap. Indicat entrevista els components del grup.
- El disc, com el nom “Ouiea”, desborda optimisme i ganes de viure. És la música una via d’escapament?
- Citant al Rey de Picas, “La vida es capaz de pulir y moldear los bordes de nuestros espíritus”. Efectivament la música representa per als Rapsodes una vía d’evasió i d’expressió. Es l’eina amb la que ens trobem còmodes per a xarrar i abordar, des del nostre parèixer, les coses que ocorren al nostre voltant, Es un al•licient vital, d’alliberació, de connexió amb la gent, per que molt del nostre públic es pot sentir identificat amb el que contem. Som optimistes 100%, tot te un mig i dos vores i el que cal es traure conclusions i aportar solucions.
- Tot a la vida és rap?

- I tant, la vida pot ser el que vulgues, a més, tot el que ens passa durant el dia o la nit és rap, anar a treballar o quedar-se en el sofà, compartir una cerveseta amb amics, el passeig amb els gats (o gos), eixe mestre al que no tragues o aquell local que no coneixies on t´ho passes tant bé, eixe xic que et cuca un ull …és a dir, tot a la vida és rap.
- Malgrat això s’endinseu en terrenys híbrids pròxims al reggea, rock o dance...postmodernitat al poder.
- No ens conformem, és a dir, hi ha tanta música que ens estimula i que ens permet viure moments especials i sentir distintes i magnífiques sensacions, que inevitablement bevem de distintes fonts per tal de fer brollar el nostre particular estil dins d´aquest boig món de la música.
-A més, es llanceu també en castellà i anglès?

- Clar, per què no? En el cas del castellà és el nostre amic i company “El Papado” el que extraordinàriament canta a la seua manera en “Coses de la vida”. I clar, per què no? Escoltem sovint música en altres llengües a més de la nostra, castellà, anglès, francès... llavors, per què no? També vam col•laborar fa temps amb Intèrprets de Llengua de Signes per a un concert on el públic majoritàriament eren persones sordes. Açò el que significa és que no ens tanquem...

 - No eludiu la crítica política i afirmeu que a “València passen coses rares”. Realment la política del nostre país us ofereix raons com per crear un disc a la setmana.
- Bé, ja sabem la situació que és viu al País Valencià i que no resulta difícil trobar punts on criticar les actuacions públiques en distints àmbits, en Educació, Sanitat, Economia i sobretot en el Social. De cada periòdic podríem traure profit, com en Xavi Castillo, i seleccionar notícies per comentar-les en clau de rap.
-No podreu dir que no teniu amics... Desechos, Orxata, Aspencat, Make Some Are Us...
- La veritat és que no ens hem sentits sols. Durant les produccions dels temes d´OUIEA, ens vam trobar moments en que el tema que ens ocupava ens demanava una veu distinta a les dels Rapsodes, o una guitarra elèctrica, o una orquestració amb vents, o inclús sorolls estranys que no trobàvem, llavors el que vam fer és trucar a alguns amics que sabíem que ens ajudarien, trompetes tubes, beatbox....ha estat un plaer treballar amb ells i elles.
- Com heu canviat des d’aquell 2005 quan començareu a lligar les primeres rimes i els primers ritmes?
- Pot ser hem maurat, musicalment parlant. Hem rodat molt per tot arreu, hem conegut molts pobles i ciutats, molta gent, molts col•lectius... hem aprés a treballar i divertir-se al mateix temps. També hem compartit escenari amb moltíssims grups, petits i grans, i de tots s’aprèn alguna cosa que et fa crèixer. Tot este recorregut ens porta a OUIEA, on hem aprés a treballar més i millor amb les nostres veus a l´estudi, a acabar millor els temes per tal de donar-los coherència, a més, cada cop necessites fer-ho millor per a trobar un resultat que també necessites que siga millor que l´anterior.
- Quin gran paper el de Mesdemil.
- Oh sí!!! Des del moment en que Andreu va fer-se endavant amb el projecte, la resta de components sabíem que tot eren avantatges i aquesta simbiosi Rapsodes-Mesdemil ens beneficiaria a tots. Mésdemil està ahí apostant fort per la nostra música, tractant de professionalitzar-la, dignificar-la i posar-la al lloc on és mereix, ja son més de trenta els grups que formen part de la “flota” Mésdemil, i Rapsodes som el “Buque Insignia” i ben orgullosos que estem.

Entrevista publicada en part a Levante-EMV

Entrevista a Pau Alabajos: “És absurd omplir-se la boca amb la Ciutat de la Música i que els carrers estiguen morts”

P: Obri el nou disc amb una dedicatòria al periodisme que es practica en l'actualitat: “En els diaris res de nou, tot són històries per a no dormir”... Tan malament ha anat la seua experiència com a columnista?
R: (riu) Precisament L'Informatiu en seria una excepció dins de la norma, perquè ofereix una miqueta més de riquesa i diversitat informativa. La lletra es refereix fonamentalment a les nostres males experiències a Canal Nou. La primera volta ens van censurar a Poble Show, i d'això ja fa una caterva d'anys. Sobretot està el fet que els músics valencians no hi poden presentar el seu treball i els seus videoclips.

P: Fosses del silenci em sembla una de les cançons amb un so més diferenciat al de la resta del disc. L'orquestra i el cor l'impregnen d'un regust èpic. Com van sorgir estos arranjaments?
R: El disseny del disc és quasi com un esborrany, en blanc i negre, perquè volíem plantejar un disc amb molt poqueta cosa, que es pareguera molt al directe. Quasi sempre som Laura Navarro i jo: guitarra i violí de batalla. Però, al final, veient quins temes estàvem tocant i quins eren els arranjaments que demanaven, vam decidir buscar el que realment demanen les cançons. I, per exemple, a Fosses del silenci buscàvem que fóra una cosa molt dramàtica, pel que explica, i el cor sorgeix amb la idea de ser la veu dels oblidats, de la gent que va desaparéixer després de la repressió franquista.

P: No és la primera vegada que dóna veu a aquells que no en tenen. Per exemple, al mateix disc, a 1948 parla de la seua experiència a Palestina, un tema molt dolorós a la lletra, però que, musicalment, resulta el més lluminós de l'àlbum...
R: És una cançó molt fresca, i la veritat és que volíem representar l'essència del que allà vam viure. I és que, malgrat que estan molt fotuts, i pateixen diàriament problemes als checkpoints, no poden controlar la terra i estan clausurats dins la seua pròpia terra com una presó, crida molt l'atenció l'esperança que tenen en els ulls i l'alegria amb què viuen el dia a dia. Aleshores, la cançó diu coses molt dures, però deixa una escletxa oberta a l'esperança, a la fe en el canvi.

P: El dia 17 estrena el disc a València, en un concert solidari amb el Sàhara. Com serà l'actuació? Hi haurà alguna altra presentació?
R: La presentació oficial està prevista el dia 28 de maig a l'Auditori de Torrent, i esperem poder presentar-lo també a València en setembre. El dia 17 actuarem en format de banda, amb dues guitarres, baix, bateria, violí i veu. Estarem acompanyats també d'Òscar Briz o Limbotheque. El periodista Carles Senso ha promogut este acte per recollir material per als refugiats sahrauís.

Podeu llegir la resta (de contingut molt aconsellable) a L'Informatiu

Entrevista a Andreu Valor, qui presenta "En les nostres mans"

-->

Andreu Valor (Cocentaina, 1978) debuta amb “En les nostre mans”, un treball intimista que no deixa de costar les seues ànsies per canviar el món. Diu el valencià que canta perquè amb el crit no hi té prou. Ho fa de forma dolça fins commoure i excitar. La nova discografia MesdeMil presenta a un nou cantautor que ha debutat situant-se entre els més destacats de la cançó en català. Diu ser “principiant” i a nosaltres ens costa creure-ho. Indiecat ha tingut el plaer de parlar amb Andreu Valor.
Per a un músic debutar discogràficament és com tenir un fill, no? Com et sents?
No sabria dir-te perquè no tinc fills (jeje) però imagine que metafòricament es pot comparar pel fet d’haver vist com creixia aquesta il·lusió, com ha anat desenvolupant-se i com arriba al dia (i a més la gravació d’aquest treball ha durat al voltant dels 9-10 mesos) de veure la forma que adopta, el resultat final, el cos que prendrà de cara a l’oient. Si quan s’acaba aquesta dolça tasca, li afegeixes que una discogràfica dona suport al teu treball, doncs pots imaginar-te on arriba el grau de satisfacció.
Què ofereix “En les nostre mans”?
“En les nostres mans” és un treball molt íntim, lligat a tots els caps que envolta la creació d’un disc. És a dir, dona a conèixer la meua forma de pensar i sentir al voltant de la temàtica dels temes, ofereix la meua tendència musical en quant als arranjaments que també he tingut la possibilitat de fer amb la col·laboració d’alguns companys i finalment baix la visió senzilla, novell i humil d’haver-ho gravat en gran part a l’estudi propi, donar el vist i plau al resultat final de la majoria de detalls.
Música tan dolça com crítica. Intimista però compromesa. Creus que aquesta és la fórmula per canviar les coses?
Si tingués la seguretat de saber com fer per canviar certes coses, no dubtes que ho utilitzaria. La veritat és que he volgut que aquest primer treball fos un reflexe de com jo sóc. Més que criticar, m’agrada oferir possibles reflexions...Jo tinc molt que aprendre i no m’agrada la manera d’obligar a canviar les coses a la força, sempre m’ha agradat el diàleg i utilitzar la paraula per oferir un punt de vista diferent en quant a les coses que veig injustes i en aquesta possibilitat de barrejar un missatge amb música, (que diuen que així la lletra entra millor), donar una visió diferent i sempre buscant un avanç més positiu. Les coses no són blanques o negres i els extrems porten al que estem vivint ara, una època de poques aliances per fer entre tots una societat més pura.
Entre les teues influències es parla del blues, el pop, el folk-rock americà i la cançó d’autor més tradicional... Què surt de tota eixa conjunció?
Doncs espere que surta un disc que no es faça gaire pesat, que puga arribar al coret d’aquell qui l’escolta i que a la fi que eixa varietat en estils i temàtica, puguen servir per a compartir sentiments, sensacions i una possibilitat de canvis substanciosos en tots els temes injustos i intolerants que ens rodegen.
El teu és ja un treball madur adobat amb un bon nombre de directes...
No, la veritat és que part de la sorpresa que estic assumint aquestes setmanes és que ha arribat a molts més llocs que imaginava la presentació d’aquest treball. Sóc principiant en aquest aspecte i m’agafa una mica de imprevist. És cert que ja son prous els anys fent concerts amb les antigues formacions, però des que vaig començar en solitari a finals del 2008 i fins ara, no havia tingut l’oportunitat de madurar-lo perquè he estat centrat en composar, aprendre a programar i gravar-me els temes a l’estudi propi.
Es recuperen al disc temes que tenies guardats als calaixos de casa?
Pràcticament no...Des que vaig tenir com a finalitat fer un treball propi, vaig voler començar de zero. Trencar un poc en cada aspecte que em lligava a la meua anterior manera de fer cançons i començar a treure els meus sentiments i poder-los plasmar en un foli de manera tan senzilla com aportant veu i guitarra (encara que després s’han adornat una mica), així que “En les nostres mans” és un recull de valoracions íntimes i pròpies, creades especialment per aquest global. Això si, rebutjos...uns quants.
T’has rodejat de gent consolidada a l’escena de la música en català com Cesk Freixas o la violinista habitual de Pau Alabajos, Laura Navarro.
La veritat és que han segut uns mesos de continues alegries...La creació de nous temes, el creixement i avançament del disc i per damunt de tot, tenir l’oportunitat de conèixer a grans talents i referents musicals del nostre entorn i gaudir i aprendre de l’humilitat que els envolta. Així és com he conegut a aquestos companys que després d’anar a veure’ls en les seves actuacions i veure com al acabar el concert, tenen el compromís de rebre opinions, felicitacions i de fer que cada oient es convertisca en un company proper...En la riquesa d’aquestes coses, poder-los oferir un tema i que accepten gustosament a compartir i a difondre conjuntament un sentiment amb un desconegut que està en inferior nivell que ells, es de les coses que arriben a la màxima plenitud. M’han demostrat com continuar aprenent i treballant per una finalitat...
Donat que la música en valencià ha demostrat que el futur està en els directes... On et podem veure en els pròxims mesos?
Doncs, en aquest més de maig, el 6 i el 7 estaré participant a la semifinal del concurs de cantautors CÁNTIGAS DE MAYO en Ceutí (Múrcia). El 23 farem la presentació amb banda completa al Centre Cultural Vila de Muro (El comtat) i el 26 acompanyarem a lliurar els premis literaris d’adults organitzats per Escolta Valenciana a Cocentaina (El comtat)...Per a Juny hi ha dos o tres cites més que tancarem ben aviat.

Entrevista amb Paco Muñoz

Establert a Real de Montroi, Paco Muñoz (València, 1939) és un dels representants més significatius de la música en valencià. Cantant trobador des dels primers anys de la transició, Muñoz ha decidit que, aviat, passarà a un segon plànol musical. És en aquest moment quan decidir parlar amb ell. La seua ampla experiència és, hui, un camí a seguir.

Quins són els handicaps de la música en valencià? I, en canvi, Què la fa peculiar i especial?
Bàsicament la falta d'ajuda institucional de la qual no ha gaudit mai. En un primer moment els polítics si que van tirar mà de la Cançó com a reclam. La malaltia ve per la falta d'ajuda sobretot dels mitjans de comunicació institucionals. Que no ens criden les televisions privades de Madrid és normal, però que Canal 9 mai haja emès res... Però la culpa màxima és la forma de ser nostra, perquè si en un poble s'eliminen les vaques s'arma la de Déu però si es deixa de fer recitals no passa gens. Peculiar la fa que, davant de totes les dificultats, ha sobreviscut i, en aquests moments, gaudeix d'una excel·lent salut amb cantautors d'una qualitat meravellosa com Pau Alabajos, Òscar Briz o Rafael Estrada.

Quina opinió li mereix el suport institucional a la cultura, la llengua i, particularment, la música feta en valencià?
És suficient amb observar els diners que ha destinat aquest any la Generalitat a les ajudes discogràfiques. És de vergonya. Li han donat ajuda només a dos discos fets en valencià i entre els dos s'hauran gastat uns vuit mil euros quan, per posar un exemple, l'últim disc de Carraixet ha costat de produir divuit mil euros. Potser cal cantar en anglès.

És el moment de la seua retirada?
Vaig a complir setanta anys i encara que puc fer vida normal el que no puc fer és cantar damunt de l'escenari i que em passe el de l'altre dia a Bocairent en el qual hi havia dos mil sis-centes persones, totes cantant millor que jo... el meu cor llavors s'accelera. Si jo no fos tan emotiu potser no passaria res. Quan dic que vaig a deixar de cantar, el que vull dir és que vaig a deixar de ser un professional de la cançó, deixaré els recitals però, en breu, apareixerà un doble cedé que es dirà Com suau a Déu i que recollirà les vint-i-dues cançons que hem estat tocant en directe en l'última gira, més el Serra de Mariola i el Què vós passa valencians? Pense que aquest si que serà l'últim encara que tinc un deute pendent amb Nacho Mañó de gravar un disc amb els poetes castellans que jo he musicalitzat.

Vostè ha actuat, entre d’altres, al costat de Joan Manuel Serrat, Lluís Miquel, Luís Eduardo Aute, Lluís Llach, Ovidi Montllor, José Antonio Labordeta, Miquel Gil, Maria del Mar Bonet o Joan Babiloni. Es retira amb algun deute?
Sempre ha existit una actitud molt generosa. Recorde a un Luís Eduardo Aute, en el cim de la seva carrera musical, venir a propòsit des de Madrid sense cobrar ni un duro per a cantar amb mi al Teatre Principal. La primera vegada que vaig cantar amb Serrat em va deixar el seu extraordinari equip de so i als seus tècnics. A canvi em va demanar conèixer a Vicent Andrés Estelles que en aquells dies es trobava malalt de depressió però que va acabar prenent-se una copa de conyac amb ell i assistint, després de tres mesos sense sortir de casa, al seu concert de Vivers. Serrat sempre que parle amb ell m'ofereix diners perquè pensa que cantar en valencià, en aquest país, és un suïcidi. La relació amb tota aquesta gent ha estat sempre preciosa.

Què creu que ha aportat a la cultura valenciana i a la seva normalització?
Crec que el més important és el que he fet per als menuts. Sumant i restant, crec que deixar un patrimoni amb tot el que he musicalitzat és important. A més, he donat a conèixer als nostres poetes. Molta gent ha conegut a Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol per la meua música.

Se sent poeta o trobador?
Jo poeta crec que no sóc. Jo faig cançons i la poesia és un pas superior. Però hi ha poesies que poden convertir-se en cançons. Vicent Andrés Estelles no posava mai títol als seus poemes (era el primer vers) però quan en sortia un que ell considerava que podia ser una cançó, si que ho indicava. Si que hi ha cançons meues que semblen poesies i és perquè darrere de mi està Enric Lluch, Toni Mestre o Alfons Cervera. Si hagués de fer un resum de tot el que ha estat la meva trajectòria musical, del que més satisfet estic és de què, gràcies a ser cantant, he estat amic de grans poetes. Jo als poetes sempre els he considerat profetes per la seua visió de futur.

Ha dedicat una part important de la seua música al públic infantil i fins i tot va actuar davant 16.000 nens en 1986. Què li exigeixen i que li aporten els xiquets i les xiquetes?
Ja li he passat el meu truc a gent com Dani Miquel i és cantar amb els xiquets i no per als xiquets. Aquests nens no diuen “hui vaig a veure cantar a Paco Muñoz”, sinó “hui cantem”. És importantíssim dur, amb tu, uns bons músics que vagin al compàs dels nens i no al revés. Els nens si veuen que fan el ridícul cantant el Joan petit, paren. Ells s'han de sentir protagonistes i pensar que ho fan magnífic. La col·laboració per part dels meus músics ha estat vital.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Paco_Muñoz