-¿Com se li va acudir titular Gran el seu nou disc?
-Fa dos estius va néixer la meva filla, Ona. Un dia em vaig adonar que estava tocant la guitarra i pensava, ¿com serà quan sigui gran? Vaig començar a sumar anys i a donar-hi voltes, i tot es va cristal·litzar en la paraula gran. Vaig decidir que compondria un disc, no una col·lecció de cançons.
-Hi ha dues cançons titulades Gran.
-La idea era jugar a la confusió. Una va de la mala gent que ens governa, diguem-ne Felip Puig, Boí Ruiz, Artur Mas... L'altra està inspirada en la meva dona.
-Aquesta última la va cantar a cappella al Palau, quan va actuar amb Mishima, i va ser un moment intensíssim.
-Va ser l'última, ¿oi? La idea era trencar la barrera entre escenari i públic. En el folk i el pop no hi hauria d'haver distància, però l'artista és allà a dalt, i el públic a baix, l'entrada li ha costat una pasta, l'endemà ha de treballar... En el disc està gravada amb públic que canta a mitja cançó; és tornar a la idea del folk, com defensa Pep Toni Ferrer, d'Oliva Trencada.
-¿Què ha buscat en Raül Fernández, Refree, productor del disc?
-Volia algú que m'ajudés a arribar on no arribés jo i fer l'antítesi del primer disc. Una mica més acústic i íntim. El Raül, això ho controla, i és més ianqui del que sembla. M'ha ajudat a tranquil·litzar-me i a ser més fi.
-Elèctric o acústic, busca l'emoció.
-Intento commoure qui m'escolta i arribar al receptor de la forma més clara possible.
-Tots els ianquis que vull, ¿reflecteix el seu amor-odi als Estats Units?
-Fa dos estius va néixer la meva filla, Ona. Un dia em vaig adonar que estava tocant la guitarra i pensava, ¿com serà quan sigui gran? Vaig començar a sumar anys i a donar-hi voltes, i tot es va cristal·litzar en la paraula gran. Vaig decidir que compondria un disc, no una col·lecció de cançons.
-Hi ha dues cançons titulades Gran.
-La idea era jugar a la confusió. Una va de la mala gent que ens governa, diguem-ne Felip Puig, Boí Ruiz, Artur Mas... L'altra està inspirada en la meva dona.
-Aquesta última la va cantar a cappella al Palau, quan va actuar amb Mishima, i va ser un moment intensíssim.
-Va ser l'última, ¿oi? La idea era trencar la barrera entre escenari i públic. En el folk i el pop no hi hauria d'haver distància, però l'artista és allà a dalt, i el públic a baix, l'entrada li ha costat una pasta, l'endemà ha de treballar... En el disc està gravada amb públic que canta a mitja cançó; és tornar a la idea del folk, com defensa Pep Toni Ferrer, d'Oliva Trencada.
-¿Què ha buscat en Raül Fernández, Refree, productor del disc?
-Volia algú que m'ajudés a arribar on no arribés jo i fer l'antítesi del primer disc. Una mica més acústic i íntim. El Raül, això ho controla, i és més ianqui del que sembla. M'ha ajudat a tranquil·litzar-me i a ser més fi.
-Elèctric o acústic, busca l'emoció.
-Intento commoure qui m'escolta i arribar al receptor de la forma més clara possible.
-Tots els ianquis que vull, ¿reflecteix el seu amor-odi als Estats Units?
-Tots el tenim, ¿no? Però guanya l'amor. Es tracta d'una cançó de bressol. En els cors hi ha Eef Barzelay, i la vaig fer pensant en Vic Chesnutt i Mark Linkous, que ja no podran fer més cançons... Jo solament els copio. Sense saber-ho, em van ajudar tant, ¡em van estalviar tants psiquiatres!
Publicat a El Periódico
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada