dissabte, 24 d’octubre de 2009

Normalització lingüística


Sense soflames polítiques ni subvencions, el pop cantat en català sedueix al públic espanyol en un moment creatiu especialment dolç. El nou documental The new Catalan song reflexiona sobre el fenomen.

El documental duu un títol en anglès. Ho dirigeix un tipus que treballa en una emissora propietat de la Generalitat de Catalunya. Els seus protagonistes són un membre lateral -per iconoclasta i independent- de la generació dels setanta, un jove membre d'un grup de rock art i que, per a més delicte, canta en castellà. Amb aquestes armes de distracció massiva es tracta de definir el fenomen: el nou pop català, que no beu de subvencions, que es defineix per la música i no per la política i que pot rebre influències tant de Pau Riba com de Herman Dune. Fins i tot hi ha grups com Hidrogenesse, que canten el que els ix, es caguen en els Beatles, glorifiquen a Kraftwerk i han aconseguit que no et faça vergonya coincidir en gustos amb la teua veïna posmoderna i posirònica. És el que tenen les coses a Catalunya, un lloc en el qual, si fas una breu enquesta en el bar del cantó sobre com definir-lo, cada parroquià et donarà una resposta distinta: país, nació, comunitat autònoma, nació sense Estat, regió, un tros d'Espanya que toca amb França i des d'on ixen els vaixells que et duen de vacances a Balears, on viu Messi...

Segueix llegint l'article de Xavi Sancho a El País

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada