diumenge, 30 de setembre del 2012

Pau Alabajos, sense perdre mai de vista la utopia

Els decibels dels aplaudiments creixen i creixen sense aturar-se, fins inclús molestar els presents que, tanmateix, segueixen fent impactar les seues mans amb força. Acaba de sonar una versió de la Muixeranga per a orquestra simfònica, tancant definitivament un concert de més de dues hores que tots entenen com a històric, com un punt d’inflexió en la història contemporània del País Valencià. Un Palau de Música replet de gom a gom es rendeix als peus de Pau Alabajos. El cantant de Torrent, acompanyat per l’Orquestra del Coral Romput, protagonitzà ahir nit una vetllada que serà recordada durant molt de temps, tant per la seua brillantor musical com per la importància que un referent de la música cantada en valencià torne a un espai emblemàtic del Cap i casal, reservat en les darreres dècades a altres moltes finalitats però mai a la llengua autòctona. El concert s’expandí amb la lectura per part de distingits membres de la cultura valenciana de poemes de l’autor de Burjassot Vicent Andrés Estellés. 
Alabajos, veu del País, repassà deu anys de carrera musical d’una forma brillant, empastifant les seues lletres amb el teixit d’una música d’orquestra que el féu créixer fins enlairar-se. Quan començà a sonar “Contra el ciment”, primer tall del concert, el públic ja estava totalment entregat al observar, amb les primeres puntades sobre les cordes de la seua guitarra, que l’emoció anava a acompanyar-los durant tota la nit. Abans de la segona cançó, “Síl·labes de vidre”, pujà a l’escenari la primera convidada, Amàlia Garrigos. Els poemes de Estellés sonaren com un crit celestial, perfectament entonats, emocionant els presents. Si va brollar alguna llàgrima, no estranya. A Garrigos la seguiren Nuria Cadenes, Pepa Álvarez, Vicent Partal, Òscar Coll, Cesk Freixas, Feliu Ventura i Miquel Gil. 
El de Torrent repassà els seus tres discos d’estudis, recordant, amb les seues lletres nítides i directes, desenes de lluites silenciades (d’eixes que alguns creuen perdudes), cabdals per construir una societat més justa. S’homenatjà els estudiants del Lluis Vives, els dos antifeixistes (Guillem Agulló i Carlos Palomino) morts a mans de salvatges o l’antifranquisme que es veu obligat a estirar-se, des de 1936, fins als nostres dies. Es carregà amb força contra la manipulació dels mitjans de comunicació, amb Canal 9 al capdavant, i contra la corrupció política. També hi hagué lloc per homenatjar Ovidi Montllor (amb un “Ais” que recordà els durs treballs de la siderúrgia alcoiana de fa dècades) i Raimon, amb una versió d’“Al Vent”, acompanyada d’“El Cant dels Ocells”, que enyorà el crit visceral del públic. Això sí, a l’himne del xativí el seguiren unes proclames independentistes que per poc fan tremolar els ciments del Palau. 
Alabajos escenificà al distingit marc musical una dècada de tombs per arreu dels pobles de parla catalana, de lluita continuada i fidel, de convicció i somnis, d’utopia (mai ingènua) i idealisme, pur. Pau sempre ha volgut aportar el seu gra de sorra per canviar el món i fer-lo millor. El seu País, el Valencià, donà una passa ben ampla ahir. Quant de temps feia que no es vivia un concert així al Palau de la Música de València? Quant de temps més tornarà a repetir-se?
Article de Carles Senso

1 comentari: