“Això és una festa!”, va dir Gerard Quintana després de tocar la cinquena cançó de la nit, Sota una estrella, una estrella que –va aclarir, com en els bons vells temps– ells no van pensar mai que havia de ser la d'una senyera estelada, tot i que alguns ho pensessin. Però ja fa com a mínim vint anys de gairebé tot el que té a veure amb Sopa de Cabra, i el seu públic ja no pensa en les seves cançons en clau de controvèrsia política, sinó com a clàssics intergeneracionals. Ahir, al Palau Sant Jordi, pares i fills i també algun avi jove van compartir una gran festa que va començar a tres quarts de deu de la nit amb El boig de la ciutat, Tot queda igual, Dies de carretera i Si et va bé. “Gràcies. Feia molt, molt, molt temps que estàvem esperant aquest moment. Gràcies per ser-hi i gràcies per ser els primers”, van ser les paraules de benvinguda que va pronunciar Gerard Quintana, que òbviament va obrir la nit amb un “bona nit, malparits!”.
Després de Sota una estrella, Plou i fa sol i Lletania, acompanyada d'una reflexió de Quintana sobre l'inexorable pas del temps, va arribar Per no dir res, una d'aquelles cançons que continuen sent molt actuals en la seva visió àcida de la realitat, una idea reforçada amb una cita de Lluís Llach (“un dels grans de la música d'aquest país”, va apuntar Quintana) respecte a la trista vigència d'alguns dels seus propis clàssics més crítics, al llarg dels anys.
“Són temps estranys, són temps difícils”, va ser la introducció per a No vull canviar de pell. “Hi ha algú de Girona aquesta nit?”, va preguntar el cantant entre La balada de D.D. i El carrer dels torrats. Els crits dels gironins presents al Sant Jordi van ser clamorosos, però també ho van ser els dels lleidatans, els tarragonins, els barcelonins, els illencs i els valencians, quan se'ls va fer la mateixa pregunta, per acabar amb un genèric “hi ha algú dels Països Catalans?” contestat massivament.
“Sabem que això no és el mateix sense ell”, va dir Quintana respecte a Joan Ninyín Cardona. “Nosaltres no som els Rolling Stones, ni volem ser-ho, però ell era tan gran com Keith Richards.” L'homenatge al guitarrista mort ara fa nou anys va ser la interpretació de Seguirem somiant, amb els set membres del grup tocant junts en la petita plataforma situada davant de l'escenari. Un escenari realment impressionant, amb dues grans pantalles laterals que mostraven el concert en alta definició i una pantalla central que recreava imatges més psicodèliques al mig de la reproducció força versemblant d'un cementiri de cotxes a escala real.
Crits d'independència van anticipar el record de Quintana sobre el concert del Sant Jordi de 1991. “No sé què pensaven els altres grups d'aquell concert, però nosaltres no teníem gens clar això que dieu, nosaltres volíem un món lliure.” I el públic va continuar amb els crits d'independència. Després d'Hores bruixes el grup va tornar als orígens amb Bloquejats. Mala sang, Instants del temps, La llum, Guerra, Els teus somnis, No tinguis pressa i El far del sud van completar el bloc principal del concert.
Dues tandes de bisos van arrodonir la festa. En el primer van sonar Si et quedes amb mi, El sexo lligada amb Blujins rock, No hi ha camí, Mai trobaràs i Camins. En el segon bloc, fins arribar a trenta-un temes i a superar les dues hores i mitja de concert, Sopa de Cabra va arribar a la meta de la seva primera gran nit al Sant Jordi amb Nits de glòria, Ninyin's mine, la molt esperada L'Empordà i, per deixar portes obertes, Podré tornar enrere. Una gran nit del rock sense etiquetes ni denominacions d'origen. Avui i demà, més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada