“Las piezas musicales en lengua autóctona registradas durante 2010 en la Comunitat se pueden contar con los dedos de una mano, literalmente. Cinco”. La frase es publicava, textualment, el passat 23 d'agost al diari conservador per antonomàsia de València, Las Provincias, precisament l'any en què s'han superat les 70 obres presentades als Premis Ovidi de la Música en Valencià. Sota el títol La música en valenciano enmudece, l'autor de l'article -Andrés Burguera- desenvolupava un argumentari farcit de dades descontextualitzades i d'afirmacions polèmiques, com el fet de separar les cançons registrades en català de les que ho eren en valencià. Les reaccions dels músics valencians a les xarxes socials no tardaren a florir.
Burguera afirmava que en 2010 només es registraren a l'Agència del International Standard Music Number (ISMN) a Madrid cinc obres fetes en valencià, front a les 95 en català o les 403 en castellà. El que no esmentava el periodista del diari de Vocento és que no és obligatori que els músics registren les seues composicions a eixa base de dades, al contrari del que ocorre amb els llibres, que sí han d'obtenir un número ISBN. Això s'encarregava de recordar-li-ho Pau Alabajos, qui, en un article remés als mitjans apenes tres dies després carregava també contra el “debat estèril” que suposaria tractar de fer comprendre a Las Provincias que valencià i català són, filològica i jurídicament, la mateixa llengua. A l'argumentari del cantautor de Torrent es pot afegir també el fet que bona part de les cançons fetes en la nostra llengua al País Valencià es registren amb llicències lliures, el que lleva sentit a un eventual registre de les mateixes a l'agència ISMN, encarregada, entre d'altres, de vetlar per uns drets d'autor als que molts compositors valencians renuncien. Però també cal esmentar que al ISMN es registren partitures, i no àlbums físics ni cançons en cap altre format, un fet que no Las Provincias no esmentava i que podria donar peu a confusions. Eixa és també una de les principals queixes que té també Josep Vicent Frechina. El musicòleg, que recopila des de fa anys les xifres de discos i recopilatoris publicats en valencià cada any, afirmava a l'Informatiu que “l'autor confon partitures registrades amb discos publicats, és un perfecte indocumentat i, a més, sembla actuar de mala fe”. Per eixe motiu, també ell prepara un article en resposta al diari conservador, en què recordarà que les xifres que ell recopila són ben diferents a les que exposava Burguera a Las Provincias: des de 2007, quan es publicaren 76 àlbums en valencià, cap any s'ha baixat d'eixa xifra -enguany, les dades provisionals se situen ja en 58 produccions-. Fins i tot, l'any 2009 s'arribà a la màgica xifra de 100 discos editats al territori valencià. En canvi, segons el periodista de Las Provincias, “a partir de l'any 2008 s'inicià un pronunciat descens que ha acabat per convertir-se en una seriosa amenaça”.
Burguera afirmava que en 2010 només es registraren a l'Agència del International Standard Music Number (ISMN) a Madrid cinc obres fetes en valencià, front a les 95 en català o les 403 en castellà. El que no esmentava el periodista del diari de Vocento és que no és obligatori que els músics registren les seues composicions a eixa base de dades, al contrari del que ocorre amb els llibres, que sí han d'obtenir un número ISBN. Això s'encarregava de recordar-li-ho Pau Alabajos, qui, en un article remés als mitjans apenes tres dies després carregava també contra el “debat estèril” que suposaria tractar de fer comprendre a Las Provincias que valencià i català són, filològica i jurídicament, la mateixa llengua. A l'argumentari del cantautor de Torrent es pot afegir també el fet que bona part de les cançons fetes en la nostra llengua al País Valencià es registren amb llicències lliures, el que lleva sentit a un eventual registre de les mateixes a l'agència ISMN, encarregada, entre d'altres, de vetlar per uns drets d'autor als que molts compositors valencians renuncien. Però també cal esmentar que al ISMN es registren partitures, i no àlbums físics ni cançons en cap altre format, un fet que no Las Provincias no esmentava i que podria donar peu a confusions. Eixa és també una de les principals queixes que té també Josep Vicent Frechina. El musicòleg, que recopila des de fa anys les xifres de discos i recopilatoris publicats en valencià cada any, afirmava a l'Informatiu que “l'autor confon partitures registrades amb discos publicats, és un perfecte indocumentat i, a més, sembla actuar de mala fe”. Per eixe motiu, també ell prepara un article en resposta al diari conservador, en què recordarà que les xifres que ell recopila són ben diferents a les que exposava Burguera a Las Provincias: des de 2007, quan es publicaren 76 àlbums en valencià, cap any s'ha baixat d'eixa xifra -enguany, les dades provisionals se situen ja en 58 produccions-. Fins i tot, l'any 2009 s'arribà a la màgica xifra de 100 discos editats al territori valencià. En canvi, segons el periodista de Las Provincias, “a partir de l'any 2008 s'inicià un pronunciat descens que ha acabat per convertir-se en una seriosa amenaça”.
Lluís Miquel se sent “manipulat”
Malgrat tot, l'autor de l'article de Las Provincias citava com a font d'autoritat per reforçar les seues tesis el veterà músic i productor Lluís Miquel Campos. L'Informatiu es va posar en contacte amb ell fa uns dies per verificar si havia autoritzat Burguera a publicar les seues declaracions. Sorprés, Campos va declarar que el periodista de Las Provincias el telefonà setmanes abans de la publicació de l'article, tot indicant-li que havia parlat prèviament amb “diversos professionals” del món de la música per elaborar el text. Malgrat això, a l'article publicat el 23 d'agost, Burguera només cità com a font el cantautor, el que podria donar lloc a malentesos.
De fet, algunes de les declaracions entre cometes de Campos no van ser descontextualitzades, sinó que haurien estat, directament, inventades, si cal jutjar per les paraules del productor valencià a este diari. “'La producción musical en valenciano es muy escasa': això ho posa a la meua boca, i no és cert”, va corroborar Lluís Miquel, qui també va afegir que no havia utilitzat paraules com “bestial” ni expressions com “de lo mejorcito que se ha hecho en valenciano es obra de Remigi”. Interpel·lat per si sentia manipulat, Campos va afirmar que sí, i que l'article està manipulat, però que, com a “gat vell”, n'està acostumat.
Malgrat tot, l'autor de l'article de Las Provincias citava com a font d'autoritat per reforçar les seues tesis el veterà músic i productor Lluís Miquel Campos. L'Informatiu es va posar en contacte amb ell fa uns dies per verificar si havia autoritzat Burguera a publicar les seues declaracions. Sorprés, Campos va declarar que el periodista de Las Provincias el telefonà setmanes abans de la publicació de l'article, tot indicant-li que havia parlat prèviament amb “diversos professionals” del món de la música per elaborar el text. Malgrat això, a l'article publicat el 23 d'agost, Burguera només cità com a font el cantautor, el que podria donar lloc a malentesos.
De fet, algunes de les declaracions entre cometes de Campos no van ser descontextualitzades, sinó que haurien estat, directament, inventades, si cal jutjar per les paraules del productor valencià a este diari. “'La producción musical en valenciano es muy escasa': això ho posa a la meua boca, i no és cert”, va corroborar Lluís Miquel, qui també va afegir que no havia utilitzat paraules com “bestial” ni expressions com “de lo mejorcito que se ha hecho en valenciano es obra de Remigi”. Interpel·lat per si sentia manipulat, Campos va afirmar que sí, i que l'article està manipulat, però que, com a “gat vell”, n'està acostumat.
El que sí va afirmar al periodista de Las Provincias i va reiterar a este diari és que hi ha una “crisi discogràfica mundial”, de la qual no es lliuren els artistes valencians, que venen menys discos que en altres èpoques. Per finalitzar, el cantautor i productor va insistir també a l'Informatiu en el que, en la seua opinió, haurien de fer els músics valencians per combatre la seua actual invisibilitat als mitjans de comunicació: “aconseguir que parlen de nosaltres, siga com siga”, i va posar com a exemple a seguir iniciatives com la que dugué a diversos artistes valencians a tancar-se al Palau de la Música l'any 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada