La persona que hi ha darrere de Marcel Cranc, és a dir, Miquel Vicensastre, parla amb la mateixa franquesa que transmet quan composa cançons. El seu tercer àlbum, Imagina, no és més que una passa més cap al bessó de la seva creació artística, i hem de suposar que allà a baix hi ha la seva ànima o com li vulguem dir. Perquè les cançons de Vicensastre són carnals, parlen de l’amor i de la mort; d’un amor físic, com un trau obert, ple d’absències, en el qual els espais buits cobren vida, i d’una mort emboirada i calmada, un pacífic deixar de ser que rere seu no deixa dolor sinó enyorança.
A Imagina, a més, la seva música explora noves contrades. Desapareix el vernís electrònic del seus anteriors treballs: tants anys treballant amb els mateixos col·laboradors - el guitarrista Jaume Compte i el teclista i programador Josep Umbria- li han permès deixar de costat tot artifici i entregar el seu disc més orgànic i purificador. Un d’aquells que, diríem, s’ha d’escoltar a les fosques per apreciar-lo com cal, perquè és a les fosques que imaginam.
Un Lluís Llach nascut a l’era de Radiohead o un Dominique A amb el cor enterrat en les tenebres de la Mediterrània? Ray Lamontagne posseït per Léo Ferré? Podríem continuar així dies i dies perquè no hi ha resposta correcta. Aquest cop no. Només camp obert per a la conjectura. I això és dir molt, en aquests temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada