diumenge, 19 de desembre de 2010

Una revolució silenciada que comença a cridar


Acabava de néixer el dia 25 d'abril de 1974. Passaven vint minuts de la mitjanit i la cançó Jose Afonso Grandola, Vila Bruna, va començar a sonar a través de ràdio Renascença portuguesa. Va ser el senyal per al moviment de tropes dirigit per joves capitans de l'exèrcit portuguès que va acabar amb una dictadura que durava més de mig segle. Poc abans havia sonat E depois do adeus de Paulo de Carvalho, que va ser el primer avís per als capitans conjurats. Unes cançons que inicien la revolució, una música que fou el punt d'inici d'un canvi radical que acabà amb la dictadura.
Rememorar aquesta història de Portugal il·lusiona. Traslladar aquest exemple a casa nostra, al País Valencià, em fa inclús dibuixar un somriure a la meua cara. Ací, la música també està transformant la societat amb balls que no s’aturen de poble en poble. Ací, els nostres cantants més importants (eixos que ja sonen a Los 40 Principales Ontinyent) i els que estan començant, han iniciat una revolució silenciosa a basa de crits que obtindrà els seus resultats amb el temps. Paciència, no desistiu. La nostra revolució no s’inicia amb una cançó en la ràdio. Ho fa amb un gravat de bona música d’una generació que creix imparable.
Perquè ara ja, escoltar música en valencià ja no suposa obligatòriament lligar cançons i política. Com diu Feliu Ventura: “Caldrà la música denuncia mentre altres facen música renuncia”. Però el nostre panorama musical ja s’endinsa molt més profund i experimenta lluny dels missatges ideològics per construir una base cultural que ajude a introduir-se tot tipus de gent. Perquè cal entesa i és possible aconseguir-ho mitjançant una cançó. Perquè cal mata de jonc i mai com ara hi ha hagut tanta gent als concerts, tants grups, tanta demanda... Malauradament, aquesta societat capitalista necessita que els moviments socials siguen rentables econòmicament per aconseguir el suport dels poderosos, sempre moguts pels interessos financers. I nosaltres cada cop som més. I volem més valencià a la cultura, a la política, als mitjans de comunicació, a la economia, a la societat... a la música. Obrint Pas ja ha sonat a les ràdios generalistes. S’ha donat la senyal. 
Carles Senso (Levante-EMV)

2 comentaris: