Pep Gimeno, “la veu de la memòria”

“Si hi ha una manera de cantar al País Valencià que irradie, com ninguna altra, autenticitat en el gest, credibilitat en el tarannà i valenciania en la substància, aquesta és indubtablement la de Pep Gimeno Botifarra”, escrivia al llibret de Si em pose a cantar cançons el musicòleg Josep Vicent Frechina. Pep Gimeno Botifarra és exactament això, algú que ha recollit de la nostra cultura el més característic i peculiar, com qui arreplega rondalles de la veu ja tremolosa de tots els tios i les ties que emmagatzemen el que queda de la tradició oral. I la seua capacitat per conservar-la i transmetre-la és indubtable. Malgrat la seua joventut – nasqué al 1961 –, el Botifarra compta amb una trajectòria musical amplament reconeguda i, ara, a més, amb un llibre-CD biogràfic, La veu de la memòria. Pep Gimeno “Botifarra” escrit per Antoni Martínez Revert.

L'acte presentació de l'obra a València se celebrà ahir a Ca Revolta, i començava amb una xicoteta síntesi del llibre: d'una banda, imatges i música dels moments més importants a la seua carrera musical – al Palau de la Música de Barcelona junt a Miquel Gil o al Gran Teatre de Xàtiva ple de gom a gom –; d'altra, amb fotografies i textos sobre la seua vida, a càrrec de Bicicleta Teatre. L'autor, Antoni Pérez Revert, fou l'encarregat de presentar al Botifarra i, fent gala de la seua Martínez amb el protagonista, explicava les tres parts de què consta el llibre: “la primera parla de quan Pep Gimeno era un artista però només ho sabíem nosaltres, els amics i coneguts. En la segona, Pep Gimeno segueix sent un artista, però ja ho sap tothom, i actua per tot arreu. I la tercera és una recopilació de tots els tipus de cançó popular que existeixen a la costera”.

 El llibre ve acompanyat per un disc amb cançons que recorren musicalment la tasca de Pep Gimeno, des de 1985 fins a 2009, des que formava part del grup Sarau fins els seus discos Si em pose a cantar cançons (2006) i Te'n cantaré més de mil (2009). Perquè res explica millor la trajectòria del cantant que les rondalles, havaneres o, com no, les albaes. I, prenent de la memòria d'ancians que viuen als pobles de la Costera, el Botifarra fa seues les melodies i les lletres de les nostres arrels, i les torna a regalar a la memòria col·lectiva dels valencians. Després de les presentacions audiovisuals i presencials, Pep Gimeno, acompanyat per Néstor Mont a la guitarra, pujava a l'escenari recitant embarbussaments que evoquen a l'avi, a l'horta i al poble, deixant patent que és, probablement, un dels millors coneixedors dels refranys i esclafits verbals tradicionals del País Valencià. I les seues cançons, amb lletres descarades i divertides, ens transporten al bancal, a l'ombra d'una figuera o a les festes del poble.

Aprofitant la presència d'algú tan important per a les arrels de la cultura valenciana, els presents aprofitaren per afalagar la capacitat dels artistes per a crear, malgrat no comptar amb la col·laboració institucional recolzant-los. Martínez Revert, fins i tot, sentenciava que “açò nostre és un país invisible”, fent al·lusió a que es treballa molt per tal d'enriquir la cultura en valencià, però són molts els que no saben que aquesta cultura alternativa no existeix. De fet, el paper dels centres culturals autogestionats és imprescindible per a mantenir la força dels qui fan el seu art en la nostra llengua però, segons afirmaren, “la situació ara mateix és molt complicada per als centres culturals. De fet Ca Revolta es troba en una situació econòmica crítica”, segons afirmà la representant del centre cultural.  Per això, va recordar els presents la necessitat que els simpatitzants de Ca Revolta col·laboren amb l'entitat fent-se'n socis. A jutjar per l'optimisme que transmetia ahir el Botifarra i la quantitat de cultura que es genera a un País València que sembla reviscolar cada dia una miqueta més, la complicada situació de centres culturals com aquest no pot fer altra cosa que millorar.

Font: L'Informatiu