dilluns, 19 de desembre del 2011

Cinquanta anys de la Nova Cançó - Els inicis (1959-1962)

El gener de 1959, Germinabit, circular de la Unió Escolania de Montserrat, publicava un article de l'advocat Lluís Serrahima titulat Ens calen cançons d'ara. Al règim franquista no li va fer cap por perquè es tractava d'una petita revista de difusió molt limitada; però és aprofitant aquesta plataforma que Josep Benet suggereix a Lluís Serrahima de fer un article sobre la conveniència de cantar cançons actuals en català:
« Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara […] és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres, a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes, privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva […] Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre […] Què fan els músics que ara són joves? […] Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els 'chansoniers' que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? […] Però, no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. »
Tanmateix, el naixement de la Nova Cançó va ser més complex: el mateix 1959, des del País Valencià, Raimon, que ni ha llegit l'article ni sap res de les reunions on setmanalment Miquel Porter i Lluís Serrahima comencen a escriure cançons, va aprofitar un viatge d'acompanyant amb moto entre el seu poble, Xàtiva, i València per donar forma a la seva primera cançó: Al vent.
El gener de 1961Miquel Porter va editar uns fulls amb sis cançons noves, el febrer del mateix any Josep Tremoleda va organitzar dues matinals de ball i a partir de 1961 es produeixen els concerts inicials d'Els Setze Jutges al Centre Lleidatà de Barcelona.En poc més d'un any es van bastir les bases sobre les quals es va sustentar la Nova Cançó. Els Setze Jutges van anar acollint nous intèrprets fins arribar al nombre que els donava el nom.
Després van venir els primers recitals a ciutat i a comarques. El Centre d'Influència Catòlica Femenina va programar per al 19 de desembre de 1961 la sessió La poesia de la Nova Cançó. Hi van cantar Miquel Porter i Josep Maria Espinàs. El primer cop que es va emprar el terme Nova Cançó va ser en la convocatòria d'aquest acte, considerat com la presentació pública d'Els Setze Jutges. Aquest grup de cantautors no va adoptar, però, el nom oficial fins uns mesos després, a partir d'una actuació a la Penya Barcelonista de Premià de Mar el 29 d'abril de 1962. Espinàs va batejar-lo amb el nom d'Els Setze Jutges apel·lant a un tret de genuïtat lingüística, un objectiu d'anàlisi crítica de la societat del seu temps i una voluntat d'acció col·lectiva.
A Castelló de la Plana, al Tercer Aplec de la Joventut del País Valencià, alguns dels jutges van coincidir amb Raimon el 21 d'octubre de 1962. Impressionats per la seva capacitat de comunicació, el van convidar a cantar a Barcelona poques setmanes després. El 13 de desembre de 1962, a l'Hotel Colón, Raimon va cantar per primera vegada en públic davant una audiència no formada exclusivament per amics. Va ser a la festa de la Nit Literària de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural. La primera actuació conjunta entre Els Setze Jutges i Raimon va ser al Fòrum Vergés de Barcelona el 15 de desembre de 1962. Començava un esforç ininterromput de creació i també d'organització, mantinguda pel treball dels mànagers Lluís Serrahima i Josep Porter.
El maig de 1962 es va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó: Espinàs canta Brassens i un de ballables cantat per Grau Carol que recollia algunes peces estrenades al Centre Lleidatà. Des d'un principi, doncs, el moviment va ser ampli i va presentar dues vessants: la cançó i el ballable, és a dir, la creació individual i la base popular. A la fi del mes de desembre va començar el primer enregistrament dels Jutges amb les seves pròpies cançons; fet que va permetre copsar la diversitat de tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d'èxits altres autors, etc. Josep Maria Espinàs va cantar en públic A la vora de la nit, la primera cançó de protesta al nostre país. La lletra de la cançó A la vora de la nit evoca amb una intenció renovadora A la vora de la mar, una de les peces més conegudes del cançoner popular català: "Oblidem velles cançons / que encomanen la tristesa. / encetem la nova veu / i alegrem l'antiga terra".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada